Muro de solidaridad y denuncias:
Presos políticos:
-Pablo Hasél, 5 anys d’injustícia
Toni Strubell
Ja sé que a Pablo Hasél no li agrada personalitzar i que es veu més com a part d’un col·lectiu de presos que com a represaliat destacat i destacable, la qual cosa l’honora. Però aquest cap de setmana farà 5 anys (cinc anys) que és a la presó, i li n’esperen dos més. Aquí la gent ja està força anestesiada i cal que senyalem el seu cas i elogiem el seu esperit de lluita davant el corromput Règim del 78 perquè molta gent no se’n recorda prou d’ell i la seva causa.
Quan en un lloc d’ambient democràtic expliques que hi ha un cantant de rap -en aquest cas català- que està fent set anys i mig de presó, bàsicament per “delictes” d’expressió, la gent sol al·lucinar. Com, un cantant a la presó? I encara ho pot fer més quan els dius que l’any 2018, amb l’aprovació de la vergonyosa llei mordassa i la llum verda jurídica per acusar de terrorisme (sí, de terrorisme com en temps van pretendre fer amb la mateixa ANC) qualsevol element discordant de la ‘Pax Borbònica’, Espanya va ser l’Estat del món amb més artistes represaliats per “delictes” d’opinió i expressió del món. Però què s’havien pensat? Que no saben que Espanya és l’únic estat d’Europa creat amb un pacte ignominiós amb feixistes? A qui pot estranyar, doncs, aquestes nefastes conseqüències?
Per tot això cal considerar molt oportuna l’aparició de diverses iniciatives per denunciar aquests fets. Hi ha per exemple el documental ‘No Callarem’ d’un col·lectiu antirepressiu del mateix nom. Liderat des del primer moment per Valtònyc, la cinta ha tingut un lenta i molt encertada maduració arribant a ser un documental d’una qualitat excepcional basat en un relat que conjumina cançons de rap, entrevistes i fotografia sempre d’alt nivell. El que no es pot explicar, però, és que havent-se projectat ja a les televisions de diversos països d’Europa, la “nostra” TV3, o com es digui ara, s’hi hagi negat. Clar que no hi queden gens afavorits els partits i institucions que són responsables d’aquesta rocambolesca situació o de mantenir en presó presos com Pablo Hasél i María José Baños, oimés quan la seva salut hi corre un greu perill com en el cas de la María José.
Una segona iniciativa serà la presentació davant la premsa d’un Manifest de catedràtics i professors universitaris que es farà al Col·legi de Periodistes el divendres 13 de febrer a les 11 del matí. L’ha promoguda un grup de catedràtics anglesos i irlandesos secundats per professors i catedràtics de diverses universitats que s’han interessat en el cas insòlit del Pablo. La presentació la faran el grup de Catedràtics, l’ANC, la Comissió de la Dignitat i Persones Represaliades i s’hi llegirà un comunicat de la Plataforma Antirepressiva de Ponent.
La veritat és que l’Estat espanyol té tants cops amagats, en quant a dèficits democràtics, que t’arribes a estranyar que a Europa la seva imatge no estigui a l’alçada d’una república bananera qualsevol. Però encara li riuen les gràcies. És clar que quan mires l’estat de la democràcia arreu, ja res no ens pot estranyar. Ho fa aquest trumpisme que regna arreu i fa -per exemple- que Espanya coli com a democràcia “plena”. Només els conscienciats saben que “plena” és sí, sí, però de tics de la dictadura. Cal esperar temps millors perquè aquell miratge de país “sol, platja i sangria” sigui objecte d’una profunda revisió crítica. La revisió que cal en un país on cap crim de la dictadura ha estat jutjat. Un país que enlloc de fer un Nuremberg com calia, va amnistiar tots els criminals del franquisme. I així ens va.
–https://www.racocatala.cat/opinio/article/69981/pablo-hasel-5-anys-dinjusticia
