Cartas desde prisión:
Pablo Hasél
C.P. Ponent
-(I)
AVANÇAR EN L’EMBAT
L’immensa abstenció de la passada farsa electoral autonòmica, que han tractat d’encobrir amb diverses excuses com la suposada por a anar a votar i contagiar-se (cosa gairebé inexistent com s’ha demostrat a les eleccions madrilenyes) respon al rebuig que genera un circ en el que, guanyi qui guanyi, seguirem sense drets i llibertats. Els 600.000 vots que han perdut els partits processistes sotmesos a l’Estat, deixen ben clara la decepció i el cansament davant tantes falses promeses que insulten i menyspreen la victòria de l’1 d’Octubre. A més a més, l’abisme entre els elevats sous dels parlamentaris (recompensa per actuar de titelles dels grans capitalistes) i el nivell de vida de la majoria de la població, cada vegada és més profund. Quan no ofereixen solucions nacionals ni socials, és lògic que, gairebé la meitat de l’electorat, no legitimi el bucle d’opressions que volen perpetuar.
A Catalunya hi ha un rebuig massiu al Règim que es tradueix en ganes de lluitar d’una part important del poble, com s’ha demostrat en nombroses dates. Amb la vergonyosa submissió dels partits i la reculada dels líders, aquestes ganes xoquen amb la manca d’organització al marge d’ ells. Qui sí està molt organitzat per esclafar-nos és l’Estat, com també ho estan els seus col·laboradors que, en nom de l’independentisme, fan el possible per aturar l’embat. Per això, quan parlen d’aquest, tenen la mateixa credibilitat que Unidas Podemos anant de republicans. Així es desaprofita un gran potencial revolucionari que, qui sap, si conqueriria la independència que el ministre del PP Margallo deia que només seria possible amb una “insurrecció”, però que segur que seria incontrolable afeblint molt l’Estat i per tant apropant l’ objectiu. Històricament, els imperialistes han deixat de sotmetre els pobles quan el preu que pagaven per fer-ho era superior al de la llibertat. Això només es pot aconseguir generant pèrdues multimilionàries a l’oligarquia que dirigeix el Règim. Repeteixo: el potencial hi és.
Catalunya reuneix les condicions objectives per a esdevenir ingovernable. Cal desenvolupar les subjectives mitjançant l’organització per fer-ho possible i que la desobediència sigui més que una bonica consigna. Per a erosionar el Règim i avançar, urgeix fer tot el contrari a sostenir el seu Gobierno regalant estabilitat. Legitimar falses taules de diàleg amb qui només ofereix repressió, els serveix per a guanyar temps i controlar Catalunya amb humiliant facilitat. Això els enforteix i ens fa retrocedir. Què lluny sembla ara l’1 d’Octubre on es va guanyar l’Estat i va quedar provat que podem ser incontrolables! Calmar les coses i ajudar a reprimir com fa el Govern,buscant indults a canvi d’obediència , no té res a veure amb la llibertat. La llibertat requereix no aturar la lluita davant la repressió o els repressors aconsegueixen el que volen.
La veritable llibertat de TOTS els presos polítics no arribarà amb claudicacions i sense combativitat. Remarco el TOTS perquè la campanya d’Amnistia impulsada des d’Òmnium no és per l’Amnistia Total. S’oblida de molts presos de tot l’Estat que porten anys i anys lluitant pel dret a l’autodeterminació, per les llibertats polítiques i per altres drets, molts d’ ells amb molta més coherència i conseqüència que els líders del procés. És injust no reivindicar-los havent lluitat com han lluitat per nosaltres. Si demanem solidaritat pel nostre poble, cal practicar-la amb els que l’han exercida.
A part d’ això, és necessari afavorir la unitat de lluites per afeblir el Règim. Gràcies a aquesta, el Front Popular del 36, va conquerir l’amnistia total entre d’altres avanços realment progressistes. Es parla molt del suport internacional i poc del suport de la resta de l’Estat. S’ oblida que compartim enemic i que hi han organitzacions, fora del Congrés, que lluiten contra el Règim i es solidaritzen amb nosaltres. Serà amb aquestes amb qui podrem combatre i no amb altres Estats.
Pel que respecta al suport internacional, es dóna una imatge gens seriosa quan no es defensa als carrers la victòria del referèndum i a sobre partits que el van convocar (per la pressió popular) després ajuden a qui va exercir tanta brutalitat. Per tot l’esmentat anteriorment, per la combinació de lluita nacional i lluita anticapitalista (que augmentarà davant el greu empitjorament de les condicions de vida) crec que, ara mateix, Catalunya reuneix el millor context per avançar en l’embat contra l’Estat feixista. Sent conscients d’això i de que l’enfrontament de debò no vindrà per part dels qui han demostrat incomptables cops que fugeixen de la confrontació conseqüent (a més a més de no representar-nos com a classe treballadora) necessitem organitzar-nos de forma independent i aprofitar un potencial que, de no fer- ho, corre el risc de refredar-se massa i acabar en la pèrdua d’una altra oportunitat històrica.
-(II)
OPERACIÓ CONCÒRDIA
Hi ha qui per sortir de la presó és capaç de vendre a la seva mare, d’altres per uns indults parcials han venut a tot un poble. Però la claudicació ve de lluny, no pot sorprendre que caiguin tant baix els mateixos que convocant el referèndum sense cap intenció de defensar el resultat i que porten tant temps sent obedients, col·laborant amb la repressió o criminalitzant el veritable independentisme combatiu. Per tant, els indults, són el premi per donar estabilitat al règim sostenint al Gobierno i estar totalment domesticats ajudant a calmar els carrers. S’ha de ser molt estafador per crear il·lusions amb la falsa taula de diàleg, abraçar-se literalment al PSC i pregonar la reconciliació. Pretenen que oblidem com el PSOE va donar suport a les pallisses policials, als empresonaments i a la resta de repressió, que el ”ni oblit ni perdó” sigui una concòrdia impossible amb qui nega amb violència drets i llibertats democràtiques. La qüestió és que ells també les negaven o ajuden a que sigui així.
La condemna de 5 anys de presó al Marcel amb la col·laboració de la Generalitat és un exemple més ben clar. La llarga llista de represaliats amb la culpabilitat del Govern i els seus Mossos evidencia que no comencen uns nous temps de llibertats sinó una nova operació per blanquejar al règim també a nivell internacional per tractar de desactivar la lluita independentista entre la que no es pot incloure l’autonomisme mal disfressat i que suposa el major obstacle per avançar. Mentre parlen d’un ”embat democràtic” totalment abstracte com sempre, legitimen i perpetuen la falta de democràcia. Si no fos perquè controlen molts mitjans, perquè juguen amb el pitjor xantatge emocional per aturar crítiques i perquè molta gent es queda amb les promeses i no amb els fets, haurien perdut molt més que els 600.000 vots que van perdre la darrera farsa electoral.
Que la CUP estigui sostenint un Govern sense cap compromís concret i fiable de forta confrontació amb l’Estat sumat a tot el citat anteriorment i a polítiques que no serveixen a interessos populars, és molt més que qüestionable. Diuen no estar d’acord amb la taula de rendició encoberta però ho legitimen i faciliten donant suport al Govern allargant més el bucle se submissió on s’ajuda a l’Estat a guanyar temps i arreglar-ho tot amb dos anys de ”diàleg” on el Gobierno ha deixat clar que ni amnistia parcial ni autodeterminació. Si ERC ha renunciat amb paraules i fets a la unilateralitat i Junts x Cat amb fets sense estar disposats a l’embat contundent necessari, perquè la CUP els continua sostenint? A cas aquesta està disposada? Atenent a com després de l’1-Oct no van cridar a defensar-lo als carrers, no van denunciar alt i clar les mentides del Govern o van acatar el 155, el dubte té tot el sentit. On és la concreció de ”l’embat democràtic”? L’única certesa és que hi havia un pacte pels indults a canvi d’abandonar la via unilateral i per tant la lluita. Respectant la legalitat no hi ha ni tan sols una defensa conseqüent de l’autodeterminació. Mentre diuen que la repressió no els ha vençut ofereixen obediència i col·laboració amb el règim demostrant que els discursos èpics són teatre per estirar aquest negoci per a tants.
Igual que la gran farsa de la ”transició” premiava a qui s’integraven en l’absència de ruptura amb el feixisme i reprimia brutalment a qui s’oposava lluitant, ara recompensen als domesticats i continuen reprimint a qui no traeix. Salvant les distàncies perquè a la ”transició” la repressió va ser molt més forta i criminal al haver-hi molta més resistència. L’Estat necessita a qui, com termites, acabin amb el moviment des de dins fent molt més mal que el propi Estat on aquest no arriba. Són qui criminalitza cobrir-se la cara i l’autodefensa facilitant així la repressió o que es causin menys danys als opressors, tractant d’evitar l’enfrontament necessari en tot procés d’alliberament. Però l’experiència ha ensenyat a molts milers de persones que el que pregonen afavoreix la còmoda dominació del règim i practiquen o veuen legítims altres mitjans de lluita, conscients de que els processistes no practiquen ni tan sols la desobediència pacífica. També igual que en la ”transició” ens parlen de reconciliació i convivència per perpetuar la impunitat tranquil·la dels feixistes, com si tinguéssim que donar la mà sotmesos a qui ens colpeja de tantes formes, com si fos possible conviure amb qui no ens deixa viure dignament sense justícia i llibertat.
Pedro Sánchez diu que té un pla per Catalunya i el podem resumir en que per evitar futures revoltes han deixat als carrers a qui els ha ajudat i ajuda a evitar-les. Que el seu Gobierno i ”periodistes” mercenaris del règim parlin bé d’aquest Govern ho diu tot. Una altra cosa que hauria de reflexionar la CUP si és que realment volen suposar un problema per l’Estat. Per a que fracassi aquesta operació per dominar Catalunya encara més és fonamental assenyalar qui ens volen fer caure en del derrotisme fent oblidar la força de la unilateralitat i la possibilitat de molts dies en que, com l’1 d’Octubre, l’Estat perdi el control del territori podent fer que també perdin el control del que més importa: l’economia.
Volen que no creiem en el nostre gran potencial per continuar així dècades anant a pitjor. Són covards i ens volen covards però el poble hem demostrat molt més coratge que la colla d’acomodats que viuen molt bé del conte. Temen que si som conscients del poder que podem tindre ben organitzats els passem per sobre desbordant-los als carrers lluitant per una República Popular on governem la classe treballadora i no ells com a representants dels capitalistes que, a l’hora de la veritat, reculen davant la repressió sense defensar amb coherència ni els drets nacionals. No només temen la força del poble que cal per trencar amb l’Estat i que han volgut enviar a casa quan ha esclatat als carrers, els preocupa que aquesta força no només trenqui amb l’Estat sinó també amb el sistema capitalista que representen i que no ens representa. Abans que tot això, abans que arriscar-se de debò prefereixen seguir adinerats sota aquest règim. Ni lluiten ni volen que la resta lluitem perquè es demostraria que no els necessitem i que l’única que fan és nosa.
Necessitem enfortir l’organització al marge de partits i entitats inofensives perquè mentre dirigeixin el moviment evitaran l’enfrontament fins les últimes conseqüències. Per fer fracassar aquesta operació cal deixar clar que no es pot confiar en qui anteposa els seus interessos econòmics a les necessitats del poble i que mai hi pot haver concòrdia amb qui impedeix drets i llibertats nacionals o socials, es diguin independentistes o no.
-(III)
(A la tercera i última part d’aquest article em centraré en l’organització. Aviat es publicarà)