Muro de solidaridad y denuncias:
Solidaridad Adrián Sas:
-Adrián Sas, entrevista.
“Jo el que faré serà forçar-los a tacar-se les mans, un altre cop, havent-me de venir a agafar per la força”
L’Adrián Sas (34) és un militant polític de Vilafranca del Penedès que va ser detingut per participar en les protestes pel primer aniversari del referèndum de l’1-O el 2018. Va ser condemnat a tres anys i mig de presó pels delictes d’atemptat contra l’autoritat i lesions. La Generalitat va presentar-se com acusació particular. L’Adrián, conjuntament amb el seu grup de suport, denuncien que el seu cas repressiu suposa un atac frontal al dret a manifestació i reivindiquen la necessitat d’acabar amb l’Estat i el capitalisme per afrontar les causes de la repressió política.
-El període posterior al referèndum de l’1 d’octubre va ser un moment d’agitació política sense precedents recents. Quins records tens d’aquest cicle de protestes pel qual vas ser encausat?
Bé, crec que el record que podem tenir de tot aquell període és un record bo, en el sentit que va ser un moment històric que s’estudiarà en un futur. El moviment de protesta i l’agitació política que hi havia als carrers era… Jo mai havia vist alguna cosa semblant. Tots teníem una mateixa intenció en aquell moment. Primer va ser organitzar el referèndum i després defensar els col·legis electorals. A posteriori sí que van començar a sortir una mica més les discrepàncies, però tots, més o menys, remaven el mateix cantó, que era intentar implementar la República Catalana i el que es va aconseguir l’1 d’Octubre. Quan miro enrere, òbviament ara és molt més fàcil analitzar els errors que es van cometre, però ho segueixo recordant amb il·lusió. El que vam fer l’1 d’octubre del 2017, és l’únic exercici veritablement democràtic que s’ha realitzat a l’estat Espanyol des de l’any 1936; i com el règim monarco- feixista això de la democràcia no ho porta gens bé, va utilitzar la repressió i tots els aparells d’Estat per intentar-ho impedir, però ni així van poder.
-Quina creus que va ser i és la funció política de la teva causa repressiva?
Crec que en aquell context històric del qual et parlo s’estava ficant contra les cordes l’Estat feixista espanyol. Hem d’entendre que per l’Estat feixista espanyol un dels seus fonaments, és el d’«una, grande y libre», i en aquell moment s’estava ficant contra les cordes la unitat d’Espanya. Com ha fet sempre l’Estat quan hi ha una dissidència política que està organitzada, l’ha intentat atacar de totes les formes. Llavors, jo crec que tant jo com la resta de represaliats d’aquell moment vam ser reprimits amb una clara intenció d’intentar aturar aquella organització que hi havia als carrers.
-Com se’t va detenir?
La meva detenció va ser arran del primer aniversari de l’1 d’octubre en aquelles manifestacions que va haver-hi al Parlament. A mi aquell dia ni em van detenir ni em van identificar ni res. Em van detenir mesos més tard i la detenció va ser sobtada. No me l’esperava. Van esperar a detenir-me per intentar fer el màxim de mal, no només a mi, sinó al meu cercle més proper. I això ho dic perquè més endavant ens vam assabentar que feia mesos que em seguíem i quina casualitat que van aprofitar quan just acabaven d’arribar els meus pares d’Astúries, que feia dos anys que no ens vèiem, per detenir-me. Van esperar just a aquell moment que mon pare acabava d’arribar a Catalunya i estàvem passant el dia junts. Òbviament en aquell moment potser no te n’adones, però després, quan tires la mirada enrere i penses en les coses, veus que ells ho tenen tot molt ben orquestrat, molt ben organitzat i que la seva màxima és fer el màxim de mal amb la repressió, no només a la persona, com dic, sinó també al seu cercle proper.
-De quina manera ha afectat el cas repressiu que pateixes a la teva vida personal?
Clar, aviam, la repressió, no ens enganyem, és difícil. És difícil afrontar-la. Si no, no existiria. Té un objectiu clar i tots els engranatges giren per complir aquest objectiu. Aquest objectiu no només és fer mal a la persona represaliada i al seu cercle, sinó també crear desmobilització. És fer un avís per navegants a la resta de gent organitzada, fer-te servir de cap de turc per espantar la resta de la gent. Com em va afectar? Mentiria si digués que no em va afectar, però sí que des del primer moment el que he volgut és que la repressió no guanyi i que m’afecti el mínim possible. Com en tots els processos vitals hi ha moments més fàcils i d’altres més difícils. Però el que hem intentat, tant jo com el grup de suport, és que ens afecti el mínim possible. I això ho he viscut en temes quotidians com, per exemple, anar a viure junts amb qui era la meva parella i ara és la meva dona. Si en un context normal aquesta decisió pot costar una mica en el meu cas no saps què et depararà el futur i aquestes petites decisions quotidianes costen una mica més. Però com dic, intentar que això no afecti, intentar continuar amb la nostra vida endavant. Vam anar a viure junts i ens vam casar. Hem tingut una nena que ara té un any. Al final quan saps per què lluites i entens el que comporta és més fàcil fer front a la repressió.
-I a la feina?
A nivell més de feina he tingut sort perquè, la veritat, això no m’ha afectat. Conec altres companys i companyes que sí que han tingut problemes en l’àmbit laboral i en l’àmbit personal, que han perdut la dona, que han perdut la feina. En el meu cas concret per sort no ha estat així. Jo quan em va passar estava treballant de cambrer, que és la meva professió de sempre, i quan els clients habituals del restaurant van saber de la detenció tothom em preguntava, em donava ànims. Així doncs, en el meu cas la repressió no va aconseguir criminalitzar-me ni estigmatitzar-me dins de la feina. Això és quelcom d’agrair. Després vaig canviar de feina per unes altres raons i quan vaig començar la feina nova jo a l’entrevista de treball, des del primer moment vaig explicar que estava pendent d’un judici, perquè crec que al final una cosa que és molt important com a militant és l’honestedat, i la veritat és que no els va fer res la meva situació. Van mirar el meu currículum, van dir que sí i endavant.
-La repressió ha aconseguit impactar en la teva activitat militant?
M’he organitzat més que mai, sí que és veritat que molts companys i companyes de lluita al principi, sobretot, em deien que m’apartés, que no anés a les manifestacions, que si havíem de fer algun tipus d’acció una mica més pujada de to o hi havia una manifestació que hi havia més perill que acabés amb disturbis, em deien que em mantingués al marge. Jo mai ho he volgut fer perquè això voldria dir donar la raó a la repressió. Al final, si a mi m’aparten, i com a mi, més de quatre mil represaliats que estan a la nevera, que estan sense sortir a manifestar- se ni a organitzar-se, la repressió guanya. Jo crec que l’importat és ser conseqüent amb la teva lluita i saber que, òbviament, la lluita et pot portar a estar represaliat. Que aquesta reflexió et porti a prendre mesures per intentar mitigar tot això, però sobretot que la repressió no et faci deixar de fer coses que la teva consciència política et crida a fer.
-El judici a l’Audiència de Barcelona com va ser? Tenim entès que va haver-hi moltes irregularitats en l’acusació.
Suposo que com qualsevol altre judici polític, al final ells controlen el poder judicial i el fan servir pel seu benefici. Llavors del judici no em va sorprendre que ells tinguessin el control del relat o la veritat absoluta. Òbviament, no hem de normalitzar-lo, però sí entendre la naturalesa d’aquest Estat feixista i d’aquest sistema. La paraula d’un Mosso sempre valdrà més que la de qualsevol persona. El dret a la presumpció d’innocència és quelcom que es peta, que no existeix, en el meu cas va ser així, però en altres casos també. Sí que és veritat que no podem parlar que es fes un muntatge policial perquè a vegades caiem en la victimització. Des dels sectors d’esquerres molts cops caiem en dir que tot és un muntatge policial i no tot és un muntatge policial. Hem de sentir-nos orgullosos del que fem, de la nostra lluita. Jo en aquell moment no volia negar que jo estava allà manifestant-me. Perquè si no, el que estava fent era reconèixer que sortir a manifestar-se és un delicte. Jo vaig pensar que negant que estigués en aquella manifestació, en el fons, el que estava fent era criminalitzar aquella protesta.
-Però llavors, tot i que no fos un muntatge, quin tipus d’irregularitats vau poder veure?
Contradiccions permanents entre els Mossos d’Esquadra. Jo, en teoria, havia agredit tres policies en el mateix moment. I tots tres estaven situats en diferents llocs de la línia policial. També, la cadena de custòdia de les proves no va ser gens clara. Els vídeos que van presentar estaven editats. Quan dic editats no és que estiguéssim manipulats en el sentit que de cop ficaven coses que no existien, sinó que no era seqüencial. Començava sent de dia, després era nit, després tornava a ser de dia. Estava editat perquè no seguia un ordre cronològic. El Jordi Arassa, que és el que portava el pes de l’acusació, un sanguinari conegut per tots, en teoria havia rebut un cop de bastó al mentó que li va produir un trau de tres punts. Segons ell, aquest cop li vaig fer donant un garrotazo de baix cap amunt. Tothom sap que si vols donar un cop de bastó, no el fots de baix cap amunt, el fots de dalt cap a baix. Després ell també reconeixia que primer li havien tirat una tanca d’aquestes de protecció i que aquesta tanca el va fer caure a terra. Deia que mentre s’estava aixecant jo li havia donat aquest cop. Nosaltres vam dir que la ferida que tenia al mentó també se la podia haver fet de la mateixa caiguda que ell reconeixia haver tingut. Fins i tot la metge forense ho va reconèixer així, però el jutge ho va desestimar. Va donar per vàlida directament la paraula del Mosso. De fet, per aquesta ferida se’m va multar per uns danys estètics. Que li havia causat uns danys estètics van dir. Una cicatriu de tres o quatre punts al Mosso d’Esquadra. Per tot això deia abans que no es pot dir que tot és un muntatge. El que sí que ha passat és que tergiversen les coses, les amplifiquen per intentar fer el màxim mal possible.
-Com és preparar-se per un judici polític com el que tu has patit? Com és enfrontar- se a un sistema judicial en el qual no hi creus?
El que hem intentat fer nosaltres en tot moment és desemmascarar aquesta màscara que ells tenen d’Estat democràtic. Que siguin ells amb les seves accions els que demostrin un cop més, que l’Estat espanyol és un Estat feixista. Com? Tacant-se les mans jutjant-me i condemnant-me per defensar un dret legítim com ho és el dret a l’autodeterminació i atacant un dret fonamental com ho és el dret a manifestació. Demostrant que en un Estat feixista com aquest manifestar-se és delicte. Demostrant que en un Estat com aquest el monopoli de la violència recau només en mans de l’Estat. I quan aquesta violència la utilitzem de forma totalment legítima el poble o la classe treballadora per defensar els nostres drets i llibertats som criminalitzats i atacats. Demostrant totes aquestes coses. A mi, per exemple, abans del judici se’m va proposar si volia fer un pacte amb la Fiscalia. Això hagués volgut dir acceptar una condemna de menys de dos anys abans d’entrar al jutjat per tal de garantir que no entrava a presó. Ara bé, si fas això que estàs fent? T’estàs salvant el cul perquè no entres a presó, però el que fas és criminalitzar-te a tu mateix i criminalitzar la resta de gent que està lluitant. Jo no ho vaig voler fer perquè anava en contra dels meus ideals i per obligar-los a ells a què es taquessin les mans, evidenciant que manifestar-se en aquest Estat és delicte. També, ara quan se’m donin els deu dies per presentar-me voluntàriament a presó, jo podria anar, agafar-me la meva motxilla, acomiadar-me dels meus amics i família i presentar-me a la presó que jo volgués. Què estaria fent? Assumir aquest sistema judicial i fent-li la feina fàcil a la policia i als jutjats. Jo el que faré serà forçar-los a tacar-se les mans, un altre cop, havent-me de venir a agafar per la força.
-Hi ha res que vulguis destacaries del teu procés per tots aquells que encara no han hagut d’enfrontar-se cara a cara a la repressió?
Una cosa que la repressió m’ha donat és poder compartir xerrades, conèixer gent, sobretot ex-presos polítics. Jo intento agafar d’exemple a tots aquells que han mantingut sempre la bandera de la resistència i que mai han claudicat en la seva lluita, tot i haver estat represaliats o haver estat a la presó durant 10 o 15 anys. Llavors, compartir xerrades amb aquesta gent que ha hagut de viure la clandestinitat, que ha hagut de suportar condemnes llargues de presó, que han suportat tortures, etc, parlar amb ells, escoltar-los, això és el que m’emporto: les lliçons d’aquestes persones que han lluitat tant abans que nosaltres. L’ensenyança que m’ha pogut donar aquesta gent ens pot fer créixer com a militants. I sobretot crec que és important que entenguem que la repressió ens afecta a tots els antifeixistes. I que, per tant, no ens hem de limitar únicament a lluitar per la llibertat d’un mateix o d’un cas en concret, sinó que crec que tots els antifeixistes en general, i els seus col·lectius antirepressius en particular, haurien de portar per bandera la consigna de l’amnistia total. Hem de ser capaços de crear un fort moviment antirepressiu sota aquesta proclama per tornar tots els cops al règim i lluitar així per la llibertat de tots els presos polítics antifeixistes.
-Com t’estàs preparant per a aquesta entrada a presó? Vols continuar la teva militància a dins?
La veritat és que porto temps, tant psicològicament, com mentalment, com en tots els aspectes, preparant-me. I evidentment vull continuar amb la meva militància. Si no, no tindria sentit la decisió d’entrar. Crec que una de les coses que he après de molts presos i ex- presos polítics que porten o han estat anys tancats a les presons del règim és com han continuat la seva lluita des de dintre. Per què pot servir que jo estigui dintre? Doncs jo tindré temps per formar-me políticament i quan surti estaré més reforçat ideològicament per poder fer front aquest Estat i aquest sistema. Servirà també perquè pugui fer anàlisis polítiques des de dins, traduccions de textos o mil coses. Al final crec que la presó pot ser una trinxera més on lluitar i és totalment útil. És important entendre la importància de no claudicar i de no tenir por al xantatge repressiu que l’Estat intenta donar. Des dels nostres entorns més militants és important preparar els activistes i els militants per ser forts davant la policia, ser forts davant els jutges i ser forts davant tots aquests enemics que tenim. Molts cops ens fan creure que és més important una persona al carrer que una a presó, però la història ens demostra quasi diàriament que això és mentida. Les persones que claudiquen deixen de lluitar. Les persones que demanen perdó, que pacten amb la fiscalia, etc, etc, al final s’aparten de la lluita. En canvi, els que es mantenen ferms, tot i que entrin a la presó, un cop surten d’allà continuen amb la lluita. Si el nostre objectiu és acabar amb aquest Estat i aquest sistema, s’ha de fer fins a les últimes conseqüències, assumint que la repressió pot arribar i que això no pot canviar els nostres ideals ni la nostra forma de lluitar.
-Una de les coses que el teu grup de suport ha denunciat és que la Generalitat es va presentar com acusació particular en el teu cas. Com valores el paper que van jugar els partits polítics independentistes durant el Procés en relació amb la lluita que s’estava lliurant als carrers?
No ens ha de sorprendre. El meu cas particular no deixa de ser un exemple d’una tendència general. Com deies, la Generalitat es va presentar com acusació particular. Nosaltres ho vam denunciar no perquè ens sorprengués sinó per desemmascarar aquests partits independentistes que de cara a la galeria ens animaven a sortir al carrer dient-nos que apretéssim, però després ens enviaven els Mossos a atonyinar-nos i, no contents amb això, després es presentaven com acusació particular. Nosaltres, gràcies a aquesta campanya de denúncia, vam tindre una reunió amb els parlamentaris processistes en la qual estaven Junts, ERC, En Comú Podem i la CUP. En aquesta reunió vam anar a exigir que es retiressin, no només del meu cas, sinó de tots aquells casos on estaven com acusació particular. En aquella reunió, a priori tot va anar bé. Van prometre que es retirarien com acusació particular de tots els casos. El judici era al cap de dos dies i quan vam arribar al judici, sorpresa, no només no s’havien retirat sinó que havien presentat un agreujant d’instrument perillós que és el que fa que la meva condemna superi els dos anys. Hem de tindre clar que un cop entres a les institucions has de passar per l’aro i tots els partits polítics institucionalistes, tot i que hagin començat amb unes idees honestes d’ajudar la classe treballadora o el que sigui, o les persones honestes acaben marxant o les institucions les assimilen i acaben canviant. L’important i el que hem de fer entendre a la gent compromesa i polititzada és que els canvis els aconseguirem als carrers i al centres de treball i només organitzats al marge d’aquestes institucions.
-Així doncs, el teu procés repressiu t’ha fet desconfiar més de la política institucional…
Sí, aquesta és una de les ensenyances que podem treure del meu cas. Sí que és veritat que jo en un moment donat vaig anar a llistes de la CUP. Això no va ser una decisió personal sinó una decisió assembleària que el grup de suport en aquell moment va decidir que era el millor. Era un moment que s’estava allargant molt el procés judicial, que el meu cas estava perdent ressò i el grup de suport va pensar que serviria perquè es parlés del meu cas. Jo estava en contra, però l’assemblea va decidir allò. Sí que és veritat que en aquell moment potser l’assemblea estava menys polititzada o tenia un pensament menys crític. Sense desmerèixer ningú ni res. Simplement, crec que l’aprenentatge d’aquests últims anys fa que actualment no tornaríem a caure en un error com aquest. Sempre posaríem pel davant la lluita al marge de les institucions. La decisió en aquell moment va ser aquesta. Evidentment, des de la CUP es volia instrumentalitzar els represaliats per agafar una mica de vots. Nosaltres ho volíem instrumentalitzar per donar a conèixer més el cas. Era un «win win», però analitzant-ho a posteriori crec que per nosaltres tot el que va suposar de positiu no contraresta tot el negatiu: presentar-se a unes eleccions i legitimar un règim com és el règim del 39.
-Què opines de la llei d’amnistia?
Crec que és important entendre el perquè s’han vist obligats a negociar en aquests termes, no? Des de la burgesia catalana amb els social-feixistes del PSOE. Evidentment, des de Junts ho volen vendre com que són els salvadors del poble català, però si s’han vist obligats a negociar una llei d’amnistia i no únicament a salvar els seus culs, com ja van fer anys enrere amb els indults, això és gràcies també a la lluita antirepressiva dels últims anys i a la gran l’abstenció que va haver-hi a les últimes eleccions, demostrant que una abstenció organitzada i generalitzada sí que serveix per arrencar petites victòries. Aquesta llei d’amnistia és veritat que es queda molt curta. Deixa fora centenars de presos polítics i dintre del territori català deixa fora milers de companys i companyes que han estat represaliades per defensar drets fonamentals que no són el de l’autodeterminació. Com dic a l’Estat espanyol hi ha més de tres-cents presos polítics a les garjoles del règim. Entre tots aquests vull destacar que hi ha uns quants d’avançada d’edat i que pateixen greus malalties. Que amb la mateixa legalitat del règim haurien d’estar al carrer per la seva condició, però que el règim els vol assassinar a la presó per ser conseqüents i per no baixar la bandera de resistència. I això serà així si no ho evitem com a antifeixistes. I si no ho fem, tindrem un cas més com el d’Isabel Aparicio. De fet, l’1 d’abril farà deu anys que el règim la va assassinar per desatenció mèdica a la presó. També, per exemple, el cas de la Lola. Una presa catalana que va ser represaliada per defensar la lluita armada i defensar el dret a l’autodeterminació del poble basc. També el camarada Arenas que té més de 72 anys, també amb diferents malalties i que hauria d’estar en llibertat. Cal recordar que és l’únic secretari general d’un partit comunista que està pres a tota Europa. Després tenim el cas de la Monica Refoxos, María José Baños i Lucio Garcia. Tots tres d’avançada edat i amb unes malalties molt greus. El Lucio té demència senil i, si aquesta ja és una malaltia que és molt difícil de conviure amb ella al carrer, imaginat el que és conviure amb aquesta malaltia a presó, amb abusos i vexacions constants dels carcelers. Crec que és important que lluitem per la llibertat d’aquests presos i perquè no es cometi un altre crim d’Estat com van fer amb Isabel Aparicio. Per tant, crec que el que hem de fer és continuar lluitant fins a conquerir una amnistia total i treure de les garjoles a tots els presos polítics antifeixistes. Que l’Estat hagi permès que es negociï una amnistia també demostra en la debilitat que actualment es troba, si amb tant “poca” lluita hem sigut capaços d’això, imagineu-vos del que podem ser capaços si la classe treballadora ens unim, deixem de banda les petites diferències que puguem tenir i intensifiquem la lluita contra l’Estat. Així que l’únic que puc dir per acabar, és que companys i companyes, formeu-vos políticament, organitzeu-vos al marge de les institucions i lluitem plegats fins a aconseguir una l’amnistia total i conquerir una república popular.
–https://www.horitzosocialista.cat/index.php/component/content/article/adrian-sas?catid=14&Itemid=190